Consells sobre noms d’arxius i carpetes

A l’hora de posar noms als nostres arxius i carpetes, hi ha tota una sèrie de normes que cal seguir i que sovint s’obvien per desconeixement.

En primer lloc, hem de tenir present que el noms dels arxius consten de dues parts. La primera part, abans del punt, és el nom pròpiament dit. La següent, formada per tres lletres, és l’extensió, que informa sobre el programa amb que s’ha creat. Si l’eliminem podem trobar-nos amb problemes. Un arxiu amb extensió .doc s’obre amb el Microsoft Word. Si li traiem el .doc, el sistema ja no sap amb quin programa l’ha d’obrir.

El punt (.) serveix per separar el nom de l’extensió. Per tant, no s’ha d’utilitzar dins el nom dels arxius. De la mateixa manera, el Windows no accepta altres símbols com la barra invertida (\), la barra (/), els dos punts (:), l’asterisc (*), l’interrogant (?), les cometes (“), menor (<), major (>) o la barra vertical (|).

També hem de tenir present que els sistemes operatius, en el seu origen, són anglòfils. Per tant, convé evitar els accents, dièresis i altres símbols propis de la nostra llengua.

El fet de fer servir majúscules o minúscules és indiferent, perquè el Windows no les reconeix com a símbols diferents.

El límit de longitud d’un nom d’arxiu o carpeta és de 255 caràcters (contant els espais). Però és recomanable reduir-lo el màxim possible, perquè també hem de tenir en compte que la ruta completa on s’emmagatzema l’arxiu (incloent-hi el seu nom) només pot tenir 259 caràcters.

És millor posar noms curts i descriptius. Si convé, abreviant-los. I si podem bescanviar els espais per guions baixos (_), molt millor.

Prendre aquests hàbits a l’hora de posar noms farà que els nostres arxius siguin més accessibles: Més fàcils de copiar d’un lloc a l’altre. D’utilitzar en sistemes operatius diferents. I de recuperar-los d’un disc dur espatllat en cas d’una catàstrofe.