El dret a l’oblit

Diferents entitats han demanat a Google que retiri resultats del buscador en els que apareixen imatges de l’adolescent Amanda Todd nua, per tal de defendre el “dret a l’oblit digital” de la menor. La noia es va suïcidar després de ser víctima de “bullyng” i assetjament virtual.

Sens dubte es tracta d’un cas extrem, però són moltes les dades que s’allotgen a la xarxa i que no es poden esborrar. Com per exemple, una piulada que ens cita o el que ha comentat algú sobre nosaltres en un bloc. I és possible que en un moment donat ens haguem penedit d’alguna opinió que hem expressat en un fòrum. O que haguem patit intrusions al nostre compte de Messenger. Podem donar-nos de baixa del Facebook, però sempre en queda un rastre.
Per això es reclama aquest “dret a l’oblit”. Perquè les dades pertanyen a persones que, si les volen retirar, haurien de poder fer-ho. I en aquest context, fins i tot ja hi ha empreses que ofereixen serveis d’esborrat de referències no desitjades a internet.

Ara bé, tot plegat no treu que quan entrem a la xarxa hauríem de tenir en compte quines són les conseqüències de publicar la nostra localització física, etiquetar en fotos a altres persones sense demanar permís exprés, agregar desconeguts o acceptar polítiques de privacitat que no ens hem llegit.